Hola, sóc Demèter, la deessa de l'agricultura, i filla de Cronos i Rea. La meva filla Persèfone és el que més m'estimo en aquest món, però malauradament només puc gaudir de la seva companyia sis mesos a l'any. Voleu que us expliqui el motiu?

   Tot va començar un dia en què Persèfone i jo estàvem passejant pels prats de Sicília. En un moment en què ens havíem separat, vaig sentir un crit i la meva filla va desaparèixer. La vaig buscar durant nou dies i nou nits amb dues torxes a les meves mans; no vaig aturar-me ni per descansar ni per menjar, i quan ja estava a punt de defallir em vaig trobar la titànide Hècate, qui també havia sentit el crit de la meva filla i em va poder dir que el seu raptor tenia el cap cobert de fosques ombres. Amb aquesta dada podia estar gairebé segura de la seva identitat, però em vaig voler assegurar consultant Hèlios, el déu del sol, que des de les altures ho veu tot, i ell va confirmar les meves sospites: el lladre de la meva filla havia estat Hades, el déu de la foscor i de les tenebres. Hèlios em va explicar els fets: Persèfone s'havia entretingut a recollir flors silvestres, quan de sobte va descobrir un narcís, l'olor i color del qual la van atreure de seguida. Quan es va ajupir per acariciar-lo, el terra va cedir sota els seus peus i es va formar un enorme forat del qual va emergir la figura d'Hades. Persèfone només va tenir temps de fer aquell crit que vaig sentir, ja que Hades la va agafar i se la va endur cap als seus dominis subterranis.

   La meva profunda tristesa es va convertir en ràbia quan vaig descobrir la confabulació formada per raptar la meva filla: Gea havia posat el fatídic narcís seguint les ordres de Zeus. Llavors em vaig negar a viure a l'Olimp i vaig exigir l'alliberament immediat de la meva estimada filla. Com a deessa dels camps, el meu desconsol va fer que la terra es tornés improductiva i que tots els fruits s'assequessin. Tement que per aquest motiu la raça humana s'extingís, Zeus va enviar emissaris a buscar-me perquè tornés a l'Olimp. Jo em vaig negar a beneir la terra mentre no tingués la meva filla al meu costat. Llavors Hermes va baixar al Tàrtar a exigir a Hades que alliberés Persèfone. Però l'astut Hades, sabent que aquell qui menja alguna cosa en els seus dominis ja no en pot sortir, va oferir a la meva filla un gra de magrana, fent així que quedés lligada per sempre al món subterrani i al seu amo.

   Des de llavors es va establir que durant sis mesos Persèfone visqués al món subterrani, i que els altres sis mesos els passés amb mi. Com que quan la meva filla és a l'Hades em poso molt trista, els camps es tornen improductius i els fruits es fan malbé. És l'època de la tardor i l'hivern. Però quan sóc amb la meva filla, l'alegria torna al camp i aquest es torna productiu, és l'època, doncs, de la primavera i de l'estiu.

   Pel que fa als meus afers amorosos, mai m'ha interessat ningú. Tot i així, Posidó, el déu del mar, es va enamorar de mi. No parava d'assetjar-me, i fins i tot amagant-me sobre un vel negre em reconeixia. Farta d'ell, em vaig inventar un pla. Em vaig transformar en una euga, però el maleït Posidó també em va descobrir i es va transformar en un cavall. Jo, ximpleta de mi, vaig trobar aquell cavall tan bell que vaig accedir als seus favors. D'aquesta unió va néixer el cavall Arió, que és considerat com el cavall més ràpid.

   I ara us deixo, que estic veient uns desaprensius que estan tallant un munt d'arbres d'un bosc magnífic. Aniré a castigar-los una mica...
 

Si voleu visitar un altre déu, aneu a: